Dilluns passat, dia 3 de juliol, vam assistir a la xerrada realitzada a Tàrrega per en Ramon Queralt, ambientòleg garriguenc responsable de La Llena. Invitat pel ressorgit “Grup d’Ecologia i Medi Ambient” de Tàrrega, en Ramon Queralt ens va retornar la satisfacció de viure on vivim: entre els paisatges eminentment forestals del Berguedà, els que són principalment agraris del Pla d’Urgell, i els de mosaic agroforestal de mitja muntanya – característics de la vall del Corb -, resulta que els més rics en termes de biodiversitat són els nostres. En aquest medi, els marges concentren la major part de les espècies animals i vegetals.

A la nostra zona, com en molts altres llocs de la península, aquests marges estan en perill. Estan desapareixent per culpa de la concentració parcel·lària, provocada pel nou sistema d’irrigació del canal Segarra-Garrigues, i en general per la mecanització cada cop més gran de la producció agrícola, que passa inexorablement pel fet d’aplanar els terrenys i destruir els marges. Això que alguns anomenen “progrés” també implica la modificació del traçat dels camins, les vores d’aquests es veuen destruïdes, amb tota la seva població d’arbres, arbusts, herbes, rèptils, amfibis, petits mamífers i insectes. En el cas de la concentració parcel·lària, la desaparició dels marges hauria de ser compensada per l’obligació de deixar unes “masses comunes”, l’equivalent a un 2 % de la superfície total de cada finca, reservades per un “ús agroambiental”. Malgrat aquesta restricció, en diversos llocs aquestes masses comunes es subhasten als pagesos perquè les puguin conrear.

Si els marges i les vores de camins – quan no estan cremats o ensulfatats – són tan importants, no és simplement perquè són els testimonis d’un paisatge mediterrani en perill d’extinció.  Són importants perquè constitueixen corredors ecològics per la fauna que queda per la nostra zona. Són importants també pels cultius mateixos, perquè alimenten tota una sèrie de fauna auxiliar que regulen la població d’insectes i microorganismes nocius, i impedeixen la difusió de plagues. Podríem parlar de moltes més raons de conservar-los. Direm simplement que són la base del nostre paisatge de mosaic agroforestal, un paisatge caracteritzat per la diversitat dels cultius i les terrasses que retenen la terra i canalitzen l’aigua. Els marges són essencials per la conservació d’una biodiversitat relativament important, són refugis per a animals i insectes i permeten el manteniment d’unes plantes herbàcies que poden estar en perill de desaparèixer a nivell local.

Per nosaltres, els marges no només són uns llocs de riquesa animal i vegetal,  sinó que també són llocs que reflecteixen la diversitat de les pràctiques etnobotàniques locals. Collir móres, serves i codonys, fer bastons i forques amb la fusta dels lledoners, inventar jocs amb fibres i llavors per la canalla, descansar a l’ombra d’un ametller, recol·lectar les herbes aromàtiques que farem servir per elaborar la ratafia… Els marges són els testimonis d’experiències, sabers i pràctiques històriques que desapareixen tan ràpid com sorgeixen parcel·les agrícoles planes de gran dimensions.

Protegir els marges pot constituir el primer pas cap a un canvi de model agrícola. Les normatives gairebé sempre arriben quan ja ha desaparegut la major part del que s’havia de protegir. Només podem esperar que xerrades com les que fa en Ramon Queralt serviran per despertar a la gent abans que sigui massa tard.