Fa uns dies us vam parlar de la fira de Saint Jean du Gard, i de la xarxa francesa de fruits oblidats.
I doncs aquesta xarxa també treballa, des de fa uns anys, per a recuperar unes varietats de ceps molt curioses. Es tracta de varietats híbrides entre vinyes europees (del gènere Vitis vinifera) i americanes (gèneres Vitis aestivalis, Vitis riparia, Vitis labrusca…), o híbrides d’espècies americanes entre elles.
Els qui es dediquen a fer vi em dirien que els ceps americans no són bons, que donen un gust mescat, o foxé (de l’anglès fox, guineu, que ha donat l’adjectiu francès que utilitzem nosaltres, i que vindria a ser “aguineuat”, amb gust de guineu). Aquesta és, en tot cas, una crítica recurrent cap a molts vins californians, sovint obtinguts a partir de varietats americanes (a la foto, la varietat Noah, prohibida a Europa i emprada als EEUU).
Segurament, això és degut a que encara som víctimes de la propaganda dels grans productors vinícoles europeus que, als anys 20 i 30 del segle passat, van aconseguir instaurar l’hegemonia dels vins francesos – amb les seves varietats o cépages avui dia esdevingudes universals. Aquesta campanya va fer minvar la importància de les varietats antigues europees, però encara va ser més cruel amb les varietats americanes.
A mitjans de la dècada del 1930, els grans productors del midi francès i d’Algèria (colònia francesa amb grans extensions de vinya), van engegar una campanya violenta contra les varietats americanes. Deien que les varietats americanes provocaven ceguera i bogeria als qui en prenien, que donaven vins dolents que perjudicaven la reputació dels vins francesos, que eren la causa de la sobreproducció crònica que vivia el país. Finalment, el 1935 van aconseguir el seu objectiu: els lobbies van obtenir del parlament francès la prohibició de la comercialització del vi obtingut a partir d’aquestes varietats. Als anys 1950, l’Estat francès va acabar la feina, organitzant campanyes d’arrencada i destrucció massiva de les vinyes que en quedaven. Des de llavors, la normativa europea ha adoptat la prohibició francesa, obligant els productors a utilitzar les varietats de vinya estipulades al catàleg oficial – el que, de passada, exclou varietats locals, antigues i no catalogades…
La xarxa de fruits oblidats francesa treballa per fer conèixer aquesta història, i lluita per difondre aquestes varietats. En regalen esqueixos, hi ha gent que en ven planter, hi ha fulletons informatius, llibres i pòsters. Fins i tot, durant la fira de Saint Jean du Gard, vam poder degustar vi i most provinent d’aquestes varietats! D’olor de guineu, ni rastre, més aviat hi vam trobar una aroma evident de maduixa i fruits del bosc. De sotamà, també es podia comprar alguna ampolla, tot i que és justament sobre la comercialització del vi que s’aplica la prohibició.
Una pena, tot plegat. Sempre trobo indignant quan el legislador prohibeix el que la natura proveeix, i que les societats passades s’han esforçat en seleccionar. Aquestes, com moltes altres varietats prohibides per què no apareixen (ni podran aparèixer mai) al catàleg, formen part del nostre patrimoni alimentari, i no ens les podem deixar prendre.
En aquest cas, a més, resulta que aquestes varietats tenen una particularitat molt important: com que la fil·loxera, l’oïdi i el míldiu també vénen d’Amèrica, resulta que les espècies de Vitis d’aquell continent arriben a conviure amb aquests patògens.
Existeixen, doncs, varietats de vinya resistents a les principals plagues que afecten aquest cultiu, i són totalment prohibides! Això vol dir que podríem multiplicar aquestes vinyes per esqueix, sense recórrer a la sempre delicada tècnica de l’empelt, i que no caldria aplicar les ensulfatades rutinàries per prevenir el míldiu i l’oïdi (a la foto, detall d’un cep afectat per l’oïdi, cendrosa o malura).
Us imagineu la quantitat de tractaments químics que ens estalviaríem amb aquestes varietats?