Ara fa gairebé un mes, el dissabte 12 de març, vam ser a la 1a Jornada de les plantes oblidades a Igualada. Va ser senzillament genial! Feia falta un esdeveniment d’aquest tipus al nostre país, i des d’aquí donem les gràcies als organitzadors per fer-ho possible.
Nosaltres hi vam muntar paradeta amb les nostres conserves silvestres, i vam fer una petita xerrada sobre “Amanides silvestres: jugar amb nous gustos i textures”.
Com que els nervis de vegades no ens permeten expressar-nos amb prou claredat, volíem lliurar-vos algunes de les anotacions que havíem preparat per a la xerrada. Les anirem penjant per bocins, i aquí teniu en teniu el primer!
Etimologia d’un plat
De què parlem quan diem “amanida”?
La paraula ve del llatí, i deriva de la paraula mà. N’hem de deduir que una amanida s’ha de preparar amb les mans? Sembla que no és del tot això. En llatí, “a manu” també vol dir cru i fred, ja que està preparat sense utensilis, i s’oposa a “in patina”, que vol dir en plat o cassola, és a dir cuit i calent. L’amanida, doncs, hauria de ser un plat cru.
Però els romans tenien també una altra paraula, “acetaria”, per denominar el que nosaltres anomenem amanida. Aquesta acetaria no es definia per l’ingredient principal, sinó pel condiment que l’acompanyava: el vinagre.
El mateix fenomen explica la paraula “ensalada”, que ve de “sal”. L’ensalada és, doncs, un plat salat, i aquesta denominació és comuna a moltes llengües europees: el francès salade, l’italià insalata, l’anglès salad. I en català, des que al segle XVI els Italians ens van portar la paraula, també es pot dir, ensalada, com en castellà, per molt malament que els hi pugui sonar als puristes i barcelonins.
A Ses Illes, i en d’altres zones on domina la parla oriental – Catalunya nord, comarques de Girona i Balears – també hi trobem la paraula “enciam”, o “encisam”. Això pot provocar algunes confusions, ja que en català central i occidental l’enciam és una planta. Però en molts indrets l’enciam és un plat, i podem fer un “enciam de tomata”, un “enciam d’anxoves”… o un “enciam de lletuga”! I és que si en aquelles latituds, l’enciam és el plat, a la planta se n’hi diu “lletuga”, com en moltes altres llengües properes: lettuce en anglès, laitue en francès o lechuga en castellà. Tots aquest vocables provenen de la lactuca llatina, que deriva de llet, ja que la planta és lletosa, tant la cultivada (Lactuca sativa), com les bordes o silvestres (Lactuca serriola, virosa, perennis…).
Enciam, en canvi, ve del llatí incisamen, que vol dir conjunt de coses tallades. El mot denomina originàriament el plat elaborat d’aquesta manera i, a poc a poc, suposem que s’ha anat aplicant “enciam” a totes aquelles plantes que entraven dins la composició del plat, fins que la Lactuca sativa va acabar imposant la seva hegemonia.
En resum, doncs, ens trobem que la denominació d’aquest plat, ja sigui amanida, ensalada o enciam, ens descriu la manera de preparar-lo, i no pas el seu ingredient principal. Això passa també amb d’altres preparacions, com amb l’estofat, que pot ser de vedella o de patata, o el sofregit, que ben pot ser de ceba o de tomàquet.
En l’amanida, doncs, hi podem posar els ingredients que vulguem. La qüestió és que estigui amanida, és a dir, ben acompanyada de sal, pebre, oli i vinagre o suc de llimona. “L’amanida, salada i ben oliada”, com diu un refrany valencià.