L’hivern ha tardat en arribar, però ha vingut amb força! En 24 hores, hem pogut gaudir del sol, els núvols i la boira, el vent i la pluja, la calamarsa i la neu, amb llamps i trons inclosos.
Tot plegat molt benvingut, després de l’hivern sec i gairebé calorós que hem tingut fins ara. El problema és que teníem previst, per aquest cap de setmana, la primera trobada etnobotànica a Rocallaura. Les previsions eren molt dolentes, tot i això fins l’últim moment volíem mantenir el taller. Al final, veient que nosaltres mateixos hauríem tingut problemes per arribar a temps, ens vam decidir.
El primer diumenge etnobotànic, previst per aquest diumenge 28 de febrer, tindrà lloc el proper diumenge, dia 6 de març. Les inscripcions estan obertes!
Aquest cap de setmana, doncs, hem pogut gaudir d’un paisatge de postal i ens hem dedicat a fer una passejada fotogràfica. Així que, a canvi del taller, us oferim aquest petit reportatge.
Plantes (comestibles) sota la neu
A tocar de les parets de les cases, hi ha alguns racons on s’ha acumulat poc gruix. Amb la pujada de les temperatures durant el dia, les teulades han anat gotejant i han deixat uns passadissos sense neu, que el Misto aprofita per no mullar-se massa les potes. I al fondre’s la neu, han començat a treure el cap algunes plantes, com aquest llicsó (Sonchus oleraceus) i aquestes violetes (Viola alba). Fixeu-vos que les violetes estaven ben florides! Aquest any, amb l’hivern suau que estem tenint, han avançat ben bé un mes la seva floració. Esperem que hi tornin, i que els llicsons rebrotin encara amb més força després de la neu!
La presumida que no ha parat de mostrar les seves espigues violetes, ben bé des de l’estiu, és aquesta lavanda (Lavandula dentata), prova que aquest hivern ha sigut realment de broma.
Aquesta neu ha sorprès a moltes plantes, que ja estaven disposades a entrar a la primavera. Que ja havíeu vist, de fet, alguna flor de primavera? (Primula veris)
Mireu, també, aquest panigroc (Anacyclus clavatus), acostumat a la bonança, i sorprès per la nevada.
N’hi ha algunes, a l’hort, que segurament no sobreviuran a aquestes inclemències. La mostassa (Sinapis alba) és una d’elles. La vam plantar a finals d’estiu, i ha anat florint, mentre no vingui una glaçada forta que acabi amb ella!
La que segur que no tindrà problemes per sobreviure a la nevada és aquesta parietària (Parietaria officinalis). Es una planta acostumada al nostre clima, i sempre creix arreserada per les parets de les cases o, en aquest cas, de l’església.
I acabem amb una curiositat. Nosaltres ens mengem el que molta gent anomena “males herbes”. Una mala herba és una planta que creix espontània, allà on ningú no l’ha plantada, sense demanar permís i seguint el seu ritme. Tal i com aquesta espiga d’ordi (Hordeum vulgare), apareguda a la vora del camí, escapada d’algun sembrat o del remolc d’un tractor.
Una planta no és bona ni dolenta de per sí, sino per la consideració que li ténen els homes. Com m’agrada dir i repetir, “lo dolent és lo bo fora de lloc”!
